Accio i aventura despres d'uns dies de ciutats...

Ei amics, portem uns dies voltant per ciutats i dema ens n'anem d'excursio cap al desconegut! Primer va ser Potosi, la ciutat imperial, i la mes alta del mon a uns 4,060m. La dita diu que mai cap ciutat ha donat tant al mon i ha rebut tant poc. I es que en l'epoca de la colonia els espanyols van treure'n tonelades i tonelades de plata del seu "cerro rico". Es diu que suficient plata com per construir un pont a traves de l'Atlantic fins a la peninsula! Ull amb la dada: Abans que Colon poses peus a America la poblacio autoctona era d'uns 70 millons, despres d'uns 150 anys en quedaven 3 millons...
Dels dies de gloria de Potosi en queden grans esglesies, edificis colonials espectaculars, carrers empedrats i poc mes. Aixo contrasta amb els barris dels miners i la pobresa de molts dels seus habitants. Es una ciutat facil i agradable de coneixer tot caminant. Vam descartar la visita a les mines per diferents raons; tema seguretat i no ens hauriem sentit comodes observant les penuries i miseries dels miners i despres tornant a la nostra vida comode com si res. I es que treballen en unes condicions semblants a les de fa 2 segles. Molts moren al cap de 10 o 15 anys a causa dels gasos nocius que s'hi respiren! I per suposat cap ajuda estatal als que se'n retiren cecs o accidentats. Tot plegat molt dur i trist.
De Potosi vam fer cami cap a Sucre, la capital del pais, be, en disputa amb La Paz, sembla que les dues ciutats tenen una mena de capitalitat compartida i lluiten continuament per conseguir-la plenament. Es tot plegat curios, hi ha una divisio de poders, La Paz es la capital legislativa i executiva i Sucre la capital judicial...
Sucre es coneix com la ciutat amb mes encant del pais, i als nostres ulls, pot molt ben ser. Tots els edificis son blancs inmaculats, d'una arquitectura colonial encantadora, neta i sense massa pol.lucio. Un lloc perfecte per passar-hi uns dies, pero com sabeu, les ciutats no ens tiren massa i ens n'anem cap a la muntanya.
Prop de Sucre hi viu una comunitat indigena, els Jalq'a, son uns 10,000 escampats entre poblets gairabe perduts. Dema ens hi arribarem, caminant es clar! unes 6 hores per camins incas fins al primer poblat on tenen tres cabanyes. El dia seguent, caminata de 7 hores fins a un altre poblat i alla ens quedarem dos dies. Ens atrau molt la idea de sortir-nos de la ruta mes tipica i topica i experimentar quelcom diferent... Esperem que no sigui massa diferent! I el menjar que ens donin sigui comestible pel nostre paladar! Per si un cas ens emportarem un bon tros de formatge de cabra a falta d'un bon fuet!
Apa nens, fins la proxima! Disfruteu! MUA!